L’illa Kisqueya estava habitada principalment per indis tains (que significa “els bons”) i arawarks, i per alguns grups de macorís i ciboney, en general, els mateixos quees podien trobar a la resta de les Antilles.

Quan hi va arribar Cristòfor Colom, li va donar el nom de la Hispaniola i va començar la colonització de l’illa. Durant la primera meitat del segle XVI va tenir una etapa de molta prosperitat quan Santo Domingo va arribar a ser el port més important del Carib.

Amb la conquesta d’altres països de l’Amèrica Llatina i altres illes del Carib, va anar perdent la seva influència; a partir d’aquí l’illa va ser coneguda com a refugi de pirates, on la famosa Illa Tortuga i Cap Haitià es van convertir en centres corsaris molt coneguts de tot el món.

L’illa es va convertir en moneda de canvi en els diferents acords i tractats que es van celebrar entre Espanya i França, i fou compartida i/o cedida, segons el moment. Amb l’ocupació francesa es va convertir en la colònia més preuada d’aquest país, considerada la més rica del món.

Va ser cap a finals del segle XVIII, quan després de la Revolució Francesa es desperten, en els colons blancs, les ànsies d’aconseguir l’autonomia de l’illa. La minoria de color lliure exigeix, també, els seus drets, però malgrat que aconsegueixen tenir suport per part d’alguns membres de l’Assemblea Nacional, el seu líder és assassinat pels colons blancs; aquests fets encenen la metxa que acabarà provocant la revolta dels esclaus l’any 1791.

Després d’uns anys d’enfrontaments, les negociacions pacífiques i la declaració d’independència de Tossint Louverture, donaven una llum d’esperança fins que Napoleó va respondre amb l’arrest i la deportació a França de Louverture.

Finalment, el gener de l’any 1804, a les Gonaives, Jean Jacques Dessalines va declarar la primera república negra del món i la va anomenar Haití (terra de muntanyes en arawak).

Malgrat això la majoria de països no van reconèixer aquesta república i la van condemnar a l’aïllament; aquest fet, juntament amb la fugida dels colons blancs, la caiguda de l’economia del país i el conflicte polític continu (va patir més 60 canvis de Govern, molts de manera violenta) sense poder viure una etapa d’estabilitat,inicien el procés d’empobriment ininterromput en què s’ha instal·lat aquest país.

Al començament del segle XX els Estats Units van envair l’illa i malgrat que a principis dels anys trenta van marxar, han estat actuant com un poder a l’ombra, amb més o menys intensitat, fins gairebé als nostres dies.

El pitjor moment de la seva història va ser amb l’elecció de François Duvalier, conegut com un dels dictadors més cruels, que va exercir una repressió salvatge, amb un gran nombre de víctimes. Després de ser succeït pel seu fill Jean Claude Duvalier, aquest va portar el país a una situació encara pitjor, fins que va ser derrocat.

El 1987 s’aprova una nova Constitució, però no és fins al cap d’un any que se celebren eleccions, les guanya Leslie Manigat. Després comença una altra sèrie de canvis ràpids de Govern, fins que el desembre de 1990 se celebren les primeres eleccions democràtiques i surt escollit Jean Bertrand Aristide.

Aquest pateix dos intents de cop d’estat, falla el primer, però el segon dirigit pel general Raoul Cedras, el fa anar cap a l’exili. L’OEA no reconeix el Govern militar d’Haití i decreta l’embargament comercial per obligar-los a acceptar de nouAristide.

L’any 1994 els Estats Units envien tropes al país per reinstal·lar Aristide, que haurà d’acceptar les condicions d’un pacte que limita el seu marge de decisió i no li permet presentar-se a la reelecció.

L’any 1995, quan es compleixen els cinc anys de mandat, Aristide abandona el càrrec (sense poder recuperar els tres anys a l’exili) i accedeix al poder René Preval. Sota aquest mandat comença una etapa de millora relativa (reducció de la inflació, baixada de la taxa d’atur, etc.) Preval, però, no aconsegueix que aquestes millores es reflecteixin en la vida quotidiana i es crea un gran descontentament popular que condueix a la convocatòria de diverses vagues generals. Diversos primers ministres ocupen el càrrec i, l’abril de 1997, amb la polèmica creada per la poca claredat dels resultats de la primera ronda de les eleccions legislatives parcials, la situació s’agreuja. L’OPL (Organitsation du Peuple en Lutte), principal grup parlamentari de l’oposició, seguit d’altres, s’oposa a la segona ronda i s’enfronta a Preval no acceptant els seus diferents candidats a primer ministre. Després de 18 mesos de “buit de poder” accedeix al Govern Jacques Edouard Alexis, que governa per decret i en situació precària.

Finalment, el 2000, es convoquen de nou les eleccions, on es presenta Aristide que guanya per majoria, malgrat que els partits de l’oposició denuncien que les eleccions no han estat “netes”. A partir d’aquí la situació es va degradant ràpidament a causa de la corrupció del Govern, les tàctiques repressives utilitzades pels partidaris d’Aristide i el progressiu empobriment de la població, que arriba a extrems alarmants.

Després de diversos episodis de vagues generals i manifestacions multitudinàries per part de la població per denunciar la situació existent, s’inicia un període de revolta civil, que amb l’entrada (des de Dominicana) d’un grup de rebels es converteix en una autèntica crisi que desemboca, després de declaracions més o menys afortunades per part de França i els Estats Units, amb l’exili d’Aristide i amb la creació d’un Govern de consens, que té la missió de posar en marxa de nou l’administració de l’estat i convocar eleccions democràtiques a finals de l’any 2005.